La Mercè allargava el braç tan com podia, però ni tan sols amb la branqueta que havia collit arribava a pescar aquella petita flama que surava damunt el llençol d’aigua.
Li agradava jugar a agafar les fulles que, porugues, no volien volar amb el vent que les arrancava de les branques del llimoner del jardí, i preferien navegar per aquell petit oceà rectangular.
La punta de la branca, que aguantava amb només tres dits de la mà dreta per poder arribar més lluny, es doblegava de tal manera que semblava envejar una canya de pescar.
La punxa de l’espasa d’esgrima que subjectava àgilment ja feia pessigolles a l’aixella de la fulla, quan alguna cosa caigué a l’aigua esquitxant les rectes ribes de l’estany. L’atac l’havia desarmat i no veia res més que un tel d’humitat en les seves pupil·les fosques. S’eixugà la mirada amb la falda del vestit i buscà entre les onades el meteorit que havia enfurismat les aigües.
En el centre d’aquella diana que dibuixava el llençol, hi havia un cos, un manyoc de plomes que començà a entintar el seu voltant de vermell. Era un colomí ferit que encara es movia, que aixecava una de les seves ales com si demanés auxili, com si supliqués ajuda als ulls que el miraven.
L’animal ja no es movia, la piscina era vermella, les fulles ja no es distingien, i la Mercè ara intentava pescar el cos inert de la bestiola morta que flotava en el seu petit estany rectangular.
Li agradava jugar a agafar les fulles que, porugues, no volien volar amb el vent que les arrancava de les branques del llimoner del jardí, i preferien navegar per aquell petit oceà rectangular.
La punta de la branca, que aguantava amb només tres dits de la mà dreta per poder arribar més lluny, es doblegava de tal manera que semblava envejar una canya de pescar.
La punxa de l’espasa d’esgrima que subjectava àgilment ja feia pessigolles a l’aixella de la fulla, quan alguna cosa caigué a l’aigua esquitxant les rectes ribes de l’estany. L’atac l’havia desarmat i no veia res més que un tel d’humitat en les seves pupil·les fosques. S’eixugà la mirada amb la falda del vestit i buscà entre les onades el meteorit que havia enfurismat les aigües.
En el centre d’aquella diana que dibuixava el llençol, hi havia un cos, un manyoc de plomes que començà a entintar el seu voltant de vermell. Era un colomí ferit que encara es movia, que aixecava una de les seves ales com si demanés auxili, com si supliqués ajuda als ulls que el miraven.
L’animal ja no es movia, la piscina era vermella, les fulles ja no es distingien, i la Mercè ara intentava pescar el cos inert de la bestiola morta que flotava en el seu petit estany rectangular.
Presentat al Concurs Literari Mercè Rodoreda (2008) de Sta. Cristina d'Aro.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada