Agafats de la mà

Aquest és un breu relat biogràfic que vaig escriure abans de l'estiu per al concurs "Tengo una história que contar". No ha resultat guanyador, però va humitejar els ulls de la persona a qui més havia d'agradar... i per mi no podia haver-hi millor premi.

. . .

Aquesta potser no és una història d’amor, de tristesa o de por; no és més que l’esbós d’una vida com una altra d’una dóna que segueix lluitant per no allunyar-se d’aquells que estima.

D’esquenes als seus apreciats quadres - entre ells un dedicat pel mateix Dalí - Antonia H. D. m’explica que, nascuda a Granada, bessona d’un nen que no arribà a marxà d’aquelles terres andaluses, amb només tres mesos ja arribava a Figueres en braços de la seva mare, una dona dolça i treballadora, però lligada a un marit gelós i autoritari.

Era l’any 40, la pobresa de la guerra enfosquia els carrers, i ells, una família de tres nens, hagueren de compartir un pis petit amb dues famílies més fins que es pogueren traslladar al “carrer ample”. Allà va morí la seva germana gran, als nou anys, d’una meningitis. I mentre la pobresa minvava i la guerra es convertia en el record que molts intentaven esborrar, els pares es cuidaren de donar als seus fills la millor educació que pogueren: el seu germà estigué al seminari i ella anà a escola amb les escolàpies, amagant-se allà on podia cada cop que amb la mare baixaven al riu a fer la bugada, quan les seves companyes ja tenien aigua corrent.

Al cap de poc temps, la seva mare tornà a quedar embarassada i el nadó no triga a convertir-se en la joia de la família. L’Antònia deixà els estudis per donar un cop de mà amb la nova boca que alimentar. Tot i això, mai ha deixat de llegir, i m’ensenya orgullosa la seva col·lecció de llibres, encara ennegrits per un lleu incendi que els espantà ara fa uns mesos. També, el seu germà tornà a casa al cap de poc temps, renunciant a la vida religiosa a la qual l’havien encaminat des dels vuit anys.

Tot això m’ho explica amb cert recel pel pare, enyor per la mare, que encara era amb ella tres anys enrere, i tristesa als ulls; però sense rastre d’interès pel que hagués pogut ser si... fossin altres temps.

L’expressió li canvia, li brillen els ulls i en els llavis s’hi dibuixa un melós somriure, quan em parla del ball d’una tarda d’estiu:

Pels vols de la divuitena, la jove Antoñita, com la coneixien en el barri, començava a sortir a ballar als vespres amb el seu grup d’amigues. Les noies a un costat, els nois a l’altre, i poc a poc ells les assenyalaven i elles s’aixecaven a ballar. L’Antònia sempre tornava a casa dient a la seva mare que no havia ballat amb ningú, i el dia que ho havia fet, li deia que havia acabat el ball abans que la cançó perquè al noi les mans li anaven soles. Però una nit, la nit d’aquest ball d’una tarda d’estiu que fa somriure els llavis que em parlen, l’Antònia es fixà amb un jove que encara no havia vist mai, que era molt guapo, i la mirava de reüll. Tot i així, quan el seu dit apuntà cap a ella, no en feu cas. Si realment volia ballar-hi s’hauria d’aixecar, pensà rient per sota el nas i creuant els braços amb tossuderia. Al cap d’una bona estona el jove s’hi acostà i li demanà perquè no volia ballar amb ell. La seva resposta fou clara, el que volia era que la vingués a buscar. Anaren junts a la pista, i ignorant les mirades i els xiuxiuejos, no aturaren els peus fins que els músics van desar els instruments. Ell l’acompanyà a casa, i li agafà la mà, i no la hi deixà anar mai més.

Rafael del Pino era un jove malagueny que havia anat a Figueres a visitar la família durant unes setmanes, però el somriure d’una jove tossuda amb la que una nit volgué ballar, no el deixà tornar a casa.

Com que el seu pare es negà a donar-li permís, els enamorats hagueren d’esperar fins que l’Antònia arribà a la majoria d’edat – llavors als vint-i-un anys -; una espera interminable. Quan només faltaven vint dies per vestir-se de blanc, en Rafael comprà un paquet de cigarrets fins. Cada vespre, després de deixar-la a casa, li ensenyava com n’agafava un i se’l fumava, i ella ho veia des de la finestra. Poc a poc, la caixa s’anà buidant, i s’escoltà, finalment, l’eco de les campanes nupcials.

Agafats de la mà, Antònia i Rafael han tingut dos fills i dos nets, que fan que els ulls li brillin quan m’ensenya les fotografies d’ara i d’abans que omplen els prestatges. Amb les mans llaçades, caminaren per Central Park i es meravellaren amb les cascades del Niágara. I sense deixar-se anar encara, s’acompanyen a l’hospital a cada infart que els ha intentat separar; i s’acomiaden pensant que podria ser l’últim moment a cada operació, sabent que, si tot va bé, l’endemà les seves mans es tornaran a trobar.

Un cop fets no trigà res a vestir-se de blanc i marxà de casa, un somni que feia temps que tenia, i que compliria sense seguir l’exemple dels seus pares. La casa d’Antònia H. D. ha estat sempre un lloc on tothom ha hagut de col·laborar, i per això mai hi ha faltat amor i comprensió. Així mateix m’ho diu el seu fill quan arriba de comprar.

Bella Vellesa

(tercer premi XVII Concurs Literari Mercè Rodoreda, Santa Cristina d'Aro, 23 d'abril 2009)

Aquells ulls a l’altra banda del cristall la miren com si no la coneguessin. Durant anys han estat ignorant com els cabells se li argentaven fins a perdre del tot aquella nit fosca que els tintava; com la pell se li estripava fins a omplir-li la cara i les mans, que un dia foren de seda, de fines escletxes, cicatrius del temps; i com les pupil·les s’omplien de records perdent la brillantor que sempre havien tingut els seus ulls d’olivera.
Ara les mans li tremolen sense tenir fred, les cames no li aguanten el seu cos vell i la ment li viu entre el present i els records que creia oblidats, moments d’infància que van i vénen com si mai haguessin passat.
Aquells ulls segueixen mirant-la, cerquen en el seu rostre quelcom que els recordi a la imatge que conserven de la seva primavera... però ja no en queda res, fins i tot el nas és més ample i les orelles més grans.
Mentre es pentina els fils de plata que li cauen sobre les espatlles, voldria plorar pel que ha perdut durant els anys, però les pupil·les encara la miren. No s’acostumen a veure-la així, i ella s’enfada i enrabiada agafa el raspall i el llança contra ells.
Ara els ulls s’han perdut entre els trossos del mirall que han caigut. S’hi mira. En un bocí hi brilla part del seu iris verd; en un altre s’hi reflexa un tros de pell no envellida. Somriu i es segueix pentinant.

Helena

Mi nombre no tiene importancia, porque yo no soy nadie, soy todos aquellos que se enamoraron alguna vez de ella. Su nombre, en cambio, fue Helena, y ella era singular. Ninguna mujer se le ha parecido jamás, porque solo Atenea tenía sus ojos brillantes, y solo Afrodita su melena larga y suave. Sus piernas atraían las miradas de todos los hombres a su alrededor; y sus labios sus deseos.
Yo, yo era uno más, rubio o moreno, ojos claros o oscuros… ¿que mas da? Yo no era nadie a su lado, solo era el afortunado que eligió para besarle aquella noche. Desde aquél momento se lo di todo, joyas, flores, bombones… cuanto quiso fue suyo a través de mis manos, hasta que cuando le di un anillo me lo repudió. Dijo que me quería, pero que amaba a otro hombre.
Como he dicho, fueron muchos los hombres que se enamoraron de Helena, porque su belleza fue extraordinaria. Pero la idea de compartirla me trastornó, y ése mismo día, pistola en mano, me dirigí a su casa, y de camino la encontré con su otro amante.
No hubo palabras. Tampoco hacían falta. Yo la amaba a ella y ella lo amaba a él. Alguien sobraba entre nosotros, así que disparé.

Al día siguiente, frente a una montaña de flores y un ataúd oscuro, decenas de hombres lloraban la muerte de la bella Helena.

Un sueño, mi sueño

Anoche soñé que soñaba un sueño que no era mío. Una araña que dormía en mi frente creía ser una mosca dando vueltas en la oscuridad de mi habitación, y sus ojos eran los míos. Se sentía una gran libertad vagando en un mundo tan enorme a mi alrededor, pero al cabo de un rato me harté de tantas vueltas y me di la vuelta sobre el colchón. Las patitas diminutas de la araña se aplastaron sobre el cojín.
Cuando volví a mi postura, una mosca sin mis ojos, se posó en la punta de mi nariz, y entre silenciosos ronquidos quiso ser la pulga entre los pelos de un gato, porque a ella no le hace falta volar para viajar. Es divertido ser pulga, pensé, dando botes sobre la espalda de mi gato. Pero de tantos saltos que di, acabé en el suelo sin despertarme, y la mosca, muerta de un manotazo inconciente.
Descansado sobre las baldosas frías, mi gato vino a hacerme compañía, y una pulga saltarina saltó de su cola a mis pies. Acabando sus saltos en mi barbilla, sus ojos empezaron a entrecerrarse, y cuando estuvo todo oscuro para ella, todo fue luz para mí. Colgada del techo, ahora era una araña, la misma que descansaba en el cojín, y tejía un hilo largo con el que me deslizaba hasta el suelo. Podía correr muy rápido, sin dar saltos mareantes, y esconderme bajo los muebles para que nadie me viese. Pero allí había mucho polvo. Estornudé, y de la fuerza que hice se me abrieron los ojos.
Ya casi era de día, y yo seguía en mi cama. Ni moscas, ni arañas; siquiera me había caído. Pero entonces entró el gato, y al sentarse en mi regazo le vi un punto negro dando botes sobre su pelaje.

Perdona'm

Ulls de mel i pell pigosa,

Avui has oblidat dir-me adéu abans de marxar... per què? No he pogut deixar de preguntar-m’ho, i quan m’he quedat sola, he començat a plorar.
He pogut fer res que t’hagi molestat? Potser t’han arribat males paraules dites per mi... potser no t’ha agradat que hagi preferit no acompanyar-te pel matí sense donar-te una explicació...

Sigui el que sigui el que t’hagi enutjat, et suplico que em perdonis per haver estat tant cruel com tu creguis que he estat. Mai no m’atreviria a ferir-te… t’estimo… t’estimo molt més del que et puguis imaginar. T’estimo tant, que per intentar deixar d’estimar-te busco en va quelcom que odiar en tu... t’estimo tant que si demà et veiés, les mans em tremolarien, el cor se m’aturaria i em moriria pensant en tu... t’estimo tant que no t’ho puc dir.

Promet-me que intentaràs entendre el meu silenci, que no el qüestionaràs i que ignoraràs les males llengües que vulguin distanciar-nos... no et demano que m’estimis... només que em deixis ser al teu costat quan jo ho necessiti...
Promet-me que ho faràs... i que em perdonaràs... que demà podré escoltar la teva veu després que la turmenta del matí hagi passat, que et podré agafar la mà, mirar-te als ulls, i dir-te, empassant-me els sentiments, que sempre serem amigues.

Paraules d’un cor que tu fas bategar.

P.S. Mai llegiràs aquestes paraules, són només l’última esperança del meu cor de desfer-se del neguit que em fas passar cada vegada que calles, que no em mires, que apartes la mà...

La mariposa de color azul marino

Cuentan las mariposas a sus larvas, que en un lugar alejado de la ciudad, antes que la niebla que trae la luna cubriera el lecho del río por completo, poco después que acabara el invierno, de debajo una hoja de castaño, nació una pequeña mariposa de color azul marino. Sobrevoló el prado de amapolas i contempló con admiración aquél océano rojo que antes del otoño solo había conocido arrastrando su barriga de gusano sobre la tierra húmeda del valle, y siguió volando sobre los castaños hasta ver una extraña luz en el horizonte. No sabia qué era, pero algo la atraía hacia allí, y conforme se acercaba a su destino, la gigantesca luz dejaba ver, cada vez mejor, un enorme palacio gris con millones de estrellas prisioneras tras jaulas de cristal.
Allí no había niebla, pero tampoco flores ni árboles donde buscar el néctar que el hambre le pedía.
Encontró un rincón caliente donde descansar sus patitas, y allí se quedó hasta que entre las altas múltiples torres de aquél castillo, vio como el cielo se tornaba rosado, y como la oscuridad se desvanecía, como si el negro fuera tinta y la mañana, agua clara.
Reemprendió su vuelo de nuevo, la mariposa de color azul marino, y en la repisa de una ventana, encontró su desayuno esperándola entre pétalos blancos y hojas verdes.
Con el hambre ya saciada, decidió que volvería a casa, porque en ese castillo gris no había ni flores ni árboles, y los pájaros entonaban una extraña canción, una sinfonía de ruidos sin melodía alguna.
Pero antes que pudiera aletear sus preciosas alas azul marino, unos dedos gruesos la agarraron por detrás, y ella, sin poder gritar, no se pudo liberar.

Y cuentan las mariposas a sus larvas desde entonces, que en el centro de la ciudad, después que el sol dispersara la niebla que cubre el río cada noche, poco después que empezara la primavera, tras un cristal enmarcado, descansa inmóvil para siempre una mariposa de color azul marino bajo una etiqueta con su nombre.

Suicidi

Llisca per la mà deixant un rastre fred, la gota perduda; baixa pel dit i s'atura a la punta de l'ungla pintada de rosa per contemplar la caiguda que li espera des d'allà. Es deixa anar. Salta al buit i cau damunt la bassa que s'ha format. Esquitxa el voltant amb centenars de microgotetes més, i la petita llacuna vermella s'omple d'ones que la recorren des del centre.

Vista des de dalt, la taca sembla una bonica rosa vermella que aquella mà que s'escapa d'entre els llençols del llit ha deixat caure a terra pètal a pètal des de les benes; la marca d'un últim alè que els seus dits han volgut arrencar amb la fulla lluent del ganivet amb què havia tallat el pa del sopar.

T'anhelo

Les onades acaricien els nostres peus suaument a cada anar i venir, la sorra ens fa pessigolles a les plantes, la brisa oneja els nostres cabells i la lluna es reflexa en els nostres ulls.
Passegem per la platja, és gairebé mitjanit, el meu cor anhela estimar, i la meva sang desitja amar. Sóc incapaç d’ignorar el moviment de la seva faldilla al caminar, però tampoc puc apartar la vista de les seves mans llaçades amb unes que no són les meves. El nus que formen es gronxa davant meu com si volguessin burlar-se de mi, i a cada pas que donem, la daga que la seva unió encara cap a mi s’enfonsa més i més en el meu pit, fins que perfora el meu cor i la sang raja i cau pels meus mugrons, i regalima fins al meu melic, i allà s’atura i dona un giravolt fins la cuixa i llisca tota la cama fins que abans d’arribar al taló es troba amb el llençol d’aigua que l’atura.
S’ha format una taca vermella al meu voltant que no em vol deixar sola, gairebé els toca els seus turmells però ni tan sols noten el tacte espès i diferent de l’aigua, que té la meva sang.
Em rendeixo, desisteixo de perseguir aquest amor que mai tindré, deixo que el meu cos caigui de genolls damunt la sorra humida, ni tan sols l’esquitx les fa girar a mirar el que passa. La daga em travessa el cos, la sang ja no és calenta, ja no desitjo amar, ja no anhelo estimar... només espero tancar els ulls després d’haver-la mirada un cop més.
Caic estesa a terra, mantinc els ulls oberts, intento mirar-la, però la lluna m’enlluerna les pupiles, se’m cauen les parpelles, les onades em cobreixen, sento com se m’atura el cor, i el meu últim alè no és més que una bombolla que sura damunt l’aigua.