Relatari

Ulls de mel i pell pigosa, Avui has oblidat dir-me adéu abans de marxar, per què? No he pogut deixar de preguntar-m’ho, i quan m’he quedat sola, he començat a plorar. He pogut fer res que t’hagi molestat? Potser t’han arribat males paraules dites per mi... potser no t’ha agradat que hagi preferit no acompanyar-te pel matí sense donar-te una explicació... Sigui el que sigui el que t’hagi enutjat, et suplico que em perdonis per haver estat tant cruel com tu creguis que he estat. Mai no m’atreviria a ferir-te. T’estimo. T’estimo molt més del que et puguis imaginar. T’estimo tant, que per intentar deixar d’estimar-te busco en va quelcom que odiar en tu; t’estimo tant que si demà et veiés, les mans em tremolarien, el cor se m’aturaria i em moriria pensant en tu; t’estimo tant que no t’ho puc dir. Promet-me que intentaràs entendre el meu silenci, que no el qüestionaràs i que ignoraràs les males llengües que vulguin distanciar-nos. No et demano que m’estimis, només que em deixis ser al...

La Mercè allargava el braç tan com podia, però ni tan sols amb la branqueta que havia collit arribava a pescar aquella petita flama que surava damunt el llençol d’aigua. Li agradava jugar a agafar les fulles que, porugues, no volien volar amb el vent que les arrancava de les branques del llimoner del jardí, i preferien navegar per aquell petit oceà rectangular. La punta de la branca, que aguantava amb només tres dits de la mà dreta per poder arribar més lluny, es doblegava de tal manera que semblava envejar una canya de pescar. La punxa de l’espasa d’esgrima que subjectava àgilment ja feia pessigolles a l’aixella de la fulla, quan alguna cosa caigué a l’aigua esquitxant les rectes ribes de l’estany. L’atac l’havia desarmat i no veia res més que un tel d’humitat en les seves pupil·les fosques. S’eixugà la mirada amb la falda del vestit i buscà entre les onades el meteorit que havia enfurismat les aigües. En el centre d’aquella diana que dibuixava el llençol, hi havia un cos, un many...