La Mercè allargava el braç tan com podia, però ni tan sols amb la branqueta que havia collit arribava a pescar aquella petita flama que surava damunt el llençol d’aigua. Li agradava jugar a agafar les fulles que, porugues, no volien volar amb el vent que les arrancava de les branques del llimoner del jardí, i preferien navegar per aquell petit oceà rectangular. La punta de la branca, que aguantava amb només tres dits de la mà dreta per poder arribar més lluny, es doblegava de tal manera que semblava envejar una canya de pescar. La punxa de l’espasa d’esgrima que subjectava àgilment ja feia pessigolles a l’aixella de la fulla, quan alguna cosa caigué a l’aigua esquitxant les rectes ribes de l’estany. L’atac l’havia desarmat i no veia res més que un tel d’humitat en les seves pupil·les fosques. S’eixugà la mirada amb la falda del vestit i buscà entre les onades el meteorit que havia enfurismat les aigües. En el centre d’aquella diana que dibuixava el llençol, hi havia un cos, un many...
Una col·lecció de relats i escrits...